DIFERÈNCIES ENTRE SÒCRATES I ELS SOFISTES

Primer de tot, per a tots aquells que no poguéreu assistir a l'anterior classe perquè anàreu d'excursió a Mèrida amb els companys de l'assignatura Cultura Clàssica, he creat un videotutorial PechaKucha explicant-vos en 6:40 minuts tant el context històric, com els trets característic i les doctrines essencials de la sofística. Us recomane que el veieu abans de continuar avançant per tal de  posar-vos al dia.

Per una altra part, com que la setmana que ve treballarem a classe un excel·lent documental sobre la figura de Sòcrates, tampoc em detindré massa en explicar tot allò del gir humanístic i antropològic de la filosofia  del segle V a.C, car ja eixirà al documental. D'altra banda, el fabulós context històric, bressol de la nostra civilització, de l'Atenes del segle V a.C també queda cobert en el vídeo que vaig recomanar a l'anterior post i que molts de vosaltres ja heu treballat.

En aquest post simplement, doncs, adjunte un quadre explicatiu sobre les diferències entre Sócrates i els sofistes. Podeu avaluar aquesta taula tantes vegades com volgueu en altra de les activitats Educaplay que trobareu a aquest blog.

Us done, per tant, andamiatge previ a la visualització del documental que veurem a classe. També us informe, que la darrera sessió de la unitat - la de dimecres- consistirà a realitzar un comentari de text on es tindran en compte aspectes lingüístics de la redacció; aneu repassant l'ús connectors alhora d'estructurar un text! ;)

Que tingueu un bon cap de setmana!

GLOSSARI FILOSÒFIC (TASCA FINAL)

Imatge: Raphael School of Athens. Wikimedia commons. Domini Públic

Abans de prosseguir amb els darrers dos temes que ens resten, deixeu que us parle de l'elaboració del glossari filosòfic. Com ja he dit a classe, aquest esdevindrà la tasca final de la nostra unitat. L'objectiu d'aquesta activitat és doble; d'una banda, que domineu completament el vocabulari específic de la matèria, i d'altra, que empreu amb criteri les diferents fonts d'informació que fareu servir en la xarxa. Les definicions hauran d'estar reelaborades i contrastades, no val copiar i pegar.

Pel que fa a les fonts, hi un bon grapat d'aquestes a la pàgina recursos TICS que recomanem especialment, però també en podeu fer servir d'altres.

A la pàgina d'activitats d'aquest blog també hi podreu trobar un joc interactiu d'Educaplay que consisteix a realitzar un joc de mots encreuats amb alguns termes filosòfics grecs que hem estat coneixent gràcies als filòsofs presocràtics. Tot i així, aquest no és el model de definició que busquem,volem quelcom diguem que més "personal" i argumentat.

A continuació el llistat de termes que haureu de treballar, encara que de segur trobareu més que hi podeu afegir sense cap problema. Com més sucre, més dolç:

mite, logos, antropomorfisme, anomia, àgora, physis, cosmogonia, cosmologia, metafísica, ontologia, gnoseologia, arkhé, àpeiron, pnéuma, hilozoisme, ascetisme, metempsicosi, soma, psique, monisme, aporia, paradoxa, homeomeries, nous, paideia, escepticisme, dialèctica, doxà, utilitarisme, pragmatisme, nomos, arethé, maièutica, eudemonisme, daimon.

Per acabar, i canviant de tema, us proposem el visionat d'aquest documental per introduir-vos al fascinant univers que emmarca el que molts consideren el zenit de la cultura grega. Podeu fer un breu resum -com activitat de reforç i per pujar nota- de les idees principals del documental al voltant de la polis, i en particular, de l'Atenes del segle V a.C.

ELS PLURALISTES: ANAXÀGORES I DEMÒCRIT

Com hem discutit a l'anterior post, hom pot afirmar sense titubejar que hi ha un abans i un després als plantejaments filosòfics de Parmènides al voltant de l'Ésser. En efecte, la filosofia posterior no se'n lliurarà dels interrogants que el d'Elea planteja  al voltant de la unitat i multiplicitat, el ser i no ser, l'aparença i la veritat i el valor del coneixement i la opinió.

Les primeres respostes als interrogants cosmològics que deixà aquest filosof les trobem als anomenats pluralistes. Com bé indica el seu nom, aquests creien en una realitat múltiple i no única. L'objectiu d'aquests és el d'investigar la natura sense violar les condicions de racionalitat establertes per el d'Elea, tot intentant alhora superar les objeccions al moviment, el canvi i la pluralitat. 

Parlarem de dos dels més representatius pluralistes, deixant de banda a Empèdocles, que prové més be de la tradició jònia: 

Anaxagoras. Font: Wikimedia Commons.P.D

Anaxàgores de Clazòmenes (500 - 428 a. C). El punt de partença d'aquest filòsof és  que "tot existeix des de sempre". El concepte clau és el de homeomeries, parts elementals de la matèria  de les quals estan fetes totes les coses. Açò és, totes les coses son agregats de llavors i pertot arreu  hi trobarem una porció de tot.

Les homeomeries són materials, diferents entre si (per distinta proporció d'oposats i substàncies naturals) i són infinitament indivisibles sense per aquest motiu, perdre les seues qualitats. Això implica que segons la qualitat que domina en aquestes llavors, les coses se'ns apareixen sota un aspecte qualitatiu o un altre.

D'on prové, però, l'ordre en el univers? Per a Anaxàgores hi ha havia un caos o tot indeferenciat, barreja de homeomeries i els oposats tradicionals, però una intel·ligència ordenadora (nous) hi va posar en marxa un moviment circular que provocà aquest moviment de diferenciació. Aquest moviment forma una série de lleis dona origen al cosmos o tot ordenat. La explicació cosmològica d'Anaxágores es força mecanicista, com podem veure.

D'altra banda, Demòcrit d'Abdera (460 a. -370 a. C) negarà, seguint la lògica de Parmènides,  que la realitat estiga formada per multitud d'agregats i dotarà als seus àtoms d'unes mateixes característiques universals.

Cada àtom és material, inengendrat, indestructible, indivisible, immutable, finit, compacte i homogeni. Són infinits en nombre i forma. Imperceptibles a la vista. Es diferencien entre si en la forma, l'ordre i la posició.

Les coses, per tant, són agregats d'àtoms i aquestos simplement es mouen per el buit. La cosmologia de Demòcrit es semblant a la d'Anaxàgores excepte en que no intervé cap intel·ligència ordenadora, cosa que implica cert determinisme.  

Com podeu deduir veure les intuïcions dels pluralistes, especialment dels atomistes, al voltant de la naturalesa de la realitat no se'n van gaire lluny del que ha anat consolidant la ciència moderna. Nosaltres us proposem que investigueu més sobre les relacions que es poden establir entre aquestes visions i les de la ciènca en aquesta pàgina.

PARMÈNIDES D'ELEA: SER I NO SER

Being Parmenides. Font:Wikimedia Commons
Public Domain

Arribem a la pedra angular de la filosofia presocràtica: Parmènides d'Elea (570 aC-475aC) es considerat el precursor de la metafísica, epistemologia i la lògica moderna. Ell fou el primer filosofà al voltant del que es pot saber (coneixement), dir (llenguatge) i pensar (racionalitat). La seua pregunta per l'Ésser es pot dir que ha nodrit la literatura filosòfica de gairebé dos mil·lennis i mig, al menys fins que Martin Heidegger plantejara si el problema de tan indesxifrable qüestió no radicava en una pregunta mal formulada i no havíem confós l'ésser amb una entitat.

Tant se val, coneixem Parmènides com el filòsof de l'estatísme en contraposició a Heràclit, que identifiquem amb el de l'esdevenir. Ambdós, però, poden resultar més complementaris del que sembla a primera vista. Havíem vist que sota el món del canvi, de les transformacions hi subjau una raó, el logos. Hi ha una doble distinció entre el que les coses semblen ser i el que realment són. Aquesta clàssica doble distinció (present com ja veurem en Plató) també hi ha apareixerà en el seu poema peri physeos -sobre la natura- escrit en hexàmetres, que com en el cas del homònim d'Heraclit, se'n conserva una part significativa. 

En llegim un fragment:

"Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és , puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui."

Aquesta és la gran diferència amb Heràclit. Mentre el d'Efés afirmava que som i no som alhora, Parmènides detecta en aquesta manera de pensar una contradicció flagrant. La via de la veritat deduirà les característiques de l'Ésser de manera deductiva. Aquestes característiques són:

• Únic, homogeni, compacte i indivisible (nega la pluralitat de les coses)

• Immutable (nega el canvi i la possibilitat de que el que existeix puga procedir del-no res

• Immòbil (nega el moviment, recordem les paradoxes de Zenó, el seu deixeble)

• Inengendrat i imperible (nega el temps)

• Finit i esfèric 

Per acabar amb aquest filosof de nivell us deixem amb un documental també de nivell per a que apreneu més coses al voltant de la vida, el temps i la visió d'aquest autor. Si us resulta massa dens,   podeu provar amb aquest rap per provar de recordar alguns conceptes.

DESCOBRINT HERÀCLIT

Imatge: Heraclitus of Ephesius.WikimediaCommons. CC-BY-4.O

Com hem vist, les doctrines pitagòriques eren doctrines secretes que coneixem, bàsicament, per transmissió oral. Un factor fou que aquests menysprearen el poder de la paraula escrita que, segons jutjaven, distorsionava el missatge i el desposseïa de profunditat. No sembla el cas del nostre següent filòsof, a qui pel contrari, se li atribueix la redacció d'un llibre, del qual els experts no es posen d'acord amb el nom però que, seguint la tradició, acabà anomenant-se peri physeos.

L'estil aforístic d'Heràclit d'Efés (535-475 a.C) és sovint enigmàtic i obscur. Se'n conserven diversos fragments citats, com succeeix amb el llegat de la resta de presocràtics, per autors molt posteriors al seu temps. Això torna a implicar que de vegades l'atribució de l'autoria original d'algunes cites sigui dubtosa. Malgrat tot, certa unitat d'estil i de caràcter, permeten donar per vertaderes moltes d'aquestes sentències  i podem reconstruir amb facilitat el pensament d'un dels filòsofs més interessants i suggerents de l'antiguitat.

Per tal de repassar el que aprenguerem en classe, en aquest post farem servir el mètode flashcard des de la plataforma goconqr. Aquesta manera d'estudiar es ideal per recordar definicions, encara que nosaltres el farem servir per descobrir que s'amaga darrere de les hieràtiques paraules d'el d'Efés.

ELS PITAGÒRICS (II): MÚSICA I COSMOLOGIA

El fet que l'Ànec Donald encapçale aquesta entrada d'un blog d'Història de la filosofia a Segon de Batxillerat, no respon a cap mena de broma ni infantilització del contingut, sinó perquè jutjem que -especialment entre aquells que no sou músics- aquest vídeo explica de manera senzilla la relació entre música i matemàtiques, un dels grans llegats intel·lectuals d'occident que atribuïm al pitagorisme.

Efectivament, foren els pitagòrics que descobriren que les consonàncies perfectes de l'escala musical es podien expressar en relacions numèriques entre els quatre primers nombres, a saber: 2/1 (octava); 3/2 (quinta) i 4/3 (quarta). D'aquesta recerca.els pitagòrics derivaren la teoria de que l'harmonia (la bellesa de les consonàncies perfectes), era posar una proporció o límit a allò il·limitat (l'indefinit continu del so). També jutjaren que, en tant que generadors d'aquesta llei secreta de l'harmonia, els quatre primers nombres contenien no només el secret de l'escala musical, sinó de tot l'univers. 1,2,3,4..

Imatge: Tetraktys. Font:WikimediaCommons

El tetratkys, com ja em vist en el vídeo de Carl Sagan,  expressa la suma dels quatre primers nombres en una figura o representació sagrada del nombre com arkhé. Els pitagòrics d'aquesta manera feren el seu peculiar principi de tot en aquesta barreja d'àtom primitiu, unitat aritmètica i figura geomètrica, a partir de la qual desenvoluparien tota una cosmologia i cosmovisió basada en la oposició entre allò limitat i il·limitat, entre la progressió entre el punt (1), la línia (2), el pla (3) i el volum (4). 

Com podem veure no hi haurà gaire diferència teòrica entre els resultats de les especulacions pitagòriques comparades amb aquella cèlebre cita  de Galileu Galiei ("L'univers està escrit en llengua matemàtica"), això sí, van haver de passar dos mil·lennis per a que el mètode científic es consolidara com a tal adoptant el llenguatge matemàtic per a les seues hipotesis.

Per acabar aquest post i per sorprendre'ns encara mes de la perspicàcia dels pitagòrics, mencionar que gràcies a Filolau de Crotona hi trobem la primera teoria no geocèntrica de l'univers, visió que deixaria forta empremta en altre pare de la ciència moderna, Nicolau Copèrnic.

Cosmologia pitagores. Font:Wikimedia Commons

ELS PITAGÒRICS : MATEMÀTICA I MISTERIS

Malgrat nàixer a Samos, una ciutat jònica propera a Milet, el celebèrrim Pitàgores (571- 497 a.C) va emigrar per motius polítics a Crotona, situada a la Magna Grècia (l'actual sud d'Itàlia). Allí fundà una comunitat religiosa i política, de caràcter iniciàtic i regulada per un estricte i estrambòtic codi de conducta on hi trobarem una singular barreja d'especulació matemàtica, astronomia, música, filosofia i ascetisme.

Abunden les llegendes al voltant de la figura de Pitàgores. També se li atribueixen més prodigis i descobriments del compte (sense anar més lluny el del teorema que duu el seu nom). Però el cert és que, en tant que doctrina secreta, només  ens han arribat notícies de testimonis molt posteriors a la l'existència de l'escola en el temps i, per tant,  resulta gairebé impossible discernir entre ficció i realitat.

Imatge: Pythagoras Munz. Font:wikimedia commons
Domini Públic

El que sí que tenim clar són dos trets ben característics del pitagorisme:  

Per una banda hi trobarem una teoria de l'ànima de marcada tendència òrfica. En efecte, els pitagòrics creien en la metempsicosi, cosa que implica d'entrada un fort dualisme antropològic. L'ésser humà està composat per cos (soma) -part perible, mortal- i ànima (psiqué) -la part immaterial, immortal i incorruptible-. El soma es concep com una presó per a l'ànima. Aquesta ha d'iniciar un procés de curació o catarsi per tal retornar al lloc d'on prové, les altes esferes.

Dues vies de purificació existien per aconseguir tal propòsit: l'acusmàtica i la matemàtica. Mentre l'acusmàtica consistia a seguir les regles i practicar la virtut i era pròpia de les classes més baixes, la matemàtica, en canvi,  era només per a uns escollits. Només hi podien accedir aquells que havien passat tant un estricte procés purificador (recordem que tenien prohibit menjar carn) com, especialment, d'àrdua preparació intel·lectual. És en aquesta via matemàtica on rau l'incalculable llegat i valor del pitagorisme. Podríem dir que, amb aquesta escola,  les matemàtiques esdevindran la clau d'una nova forma d'aproximar-se a la natura, o millor dit, a l'ordre intern del cosmos. En efecte, dins del nou  paradigma especulatiu grec, l'arkhé pitagòric no es reduirà a un sol element natural, sinó que esdevindrà quelcom intel·ligible, quelcom purament racional i abstracte, a saber: el nombre.

Com que som conscients que es tracten de coses fàcils d'entendre, us deixem amb l'explicació d'un professor de luxe; Carl Sagan. Per la nostra banda, al següent post, intentarem endinsar-nos un poc més en el misteri.